L'endema ens aixequem abans de les sis per a veure ocells. No val la pena es dir poc. El guia que ens porta no en te ni idea ni sembla que s'hagi aixecat amb masses ganes. En mitja hora ens ventila l'assumpte i passem a esmorzar truita amb te. No hi ha temps per mes. Fem les maletes perque ja es hora de marxar.

Aqui comencar l'altre cronica. Us avancem que sera llarga: 20 hores de trajecte i 8 mitjans de transports diferents. Encara gracies que el final sera felic. Comencem: teniem ja el bitllet per anar directe fins al desti final amb el bus turistic. El nostre amic el guia, que no ens havia parlat d'horaris, diu que el nostre bus ja ha marxat i que no n'hi ha cap altre fins l'endema. Ens porta amb cotxe(1) fins al poble a buscar-ne un de local. Alla pero, continua la vaga. Despres d'una hora d'espera se'ns presenten dues opcions: a) pagar un taxi fins al desti final (5 dies de pressupost) o b) anar amb carro fins al seguent poble i mirar si alla la revolucio s'ha aplacat un pel. La b (2), pero emportant-nos el guia. Sortejant piquets arribem al poble des d'on hauriem de trobar els busos. Tenim la sort de que en aquell moment en surt un (3). Va prou fi. Arribem en tres hores al poble on ens tocara fer un transbort a un altre bus (4). Amb una hora mes ens presentem a l'ultim poble de Nepal. El cansanci es comenca a notar. Gastem les ultimes rupies nepaleses amb el dinar i seguidament agafem un bicirickshaw (5) per creuar la frontera. Despres de les formalitats aduaneres, arribem a l'India amb el temps just per poder trobar transport per arribar a Benares. Ens l'intenten fotre amb el tipic estil indi de perdonavides. Ens demanen 40 euros per anar amb tren a Benares quan ens costara 1,50 a l'estacio i ens venen que es l'ultima opcio que tenim abans no ens tanquin les taquilles. Finalment no hi ha bus i ens toca agafar un totterreny(6) on anirem com sardines en llauna. No podem ni moure els peus i estarem aixi durant les tres hores de trajecte en les quals tambe atropellem una vaca (sagrada a l'India). Ningu diu res. Arribem a Gorakpur i a mes ens deixen a l'estacio (de vegades tenim sort tambe). Tot i que son passades les 21h, les taquilles estan obertes. Em poso on veig menys cua (Roger). Us situo: son dues files que acaben en una. La de l'esquerra plena d'homes i la de la dreta no mes de deu tios. Als pocs minuts ve un guardia porra en ma i bateja a tots els de la cua de la dreta menys a mi, que enlloc de fotre'm fora em fa passar a davant de tots. Mes tard ens enterem que la cua de la dreta es la de les dones. Amb aixo tambe hem tingut sort. Pocs minuts i aconseguim el bitllet general cap a Benares (7), inferior al nivell minim acceptable per a turistes. Un pal dels grossos: seient de fusta, densitat maxima i 6 hores mes de trajecte. I d'alla agafem l'ultim transport del dia, el bicirickshaw cap a la pensio. Son les 5 del mati. Portem practicament 24h desperts.

L'endema vagagem per Benares (prop de 50 graus al carrer) fins a les 20h que ens tocara agafar el tren cap a Delhi (15 hores de trajecte).

Els proxims dies estarem per Agra, Ladack, Rishikesh, Shimla i Dharamsla amb una nova incorporacio a l'equip: vinguda de terres llucaneses, ..., ESTER ARMENGOL.

Puta merda. Dues paraules per a descriure el dia d'avui. Ens aixequem a les sis del mati preparats per a marxar a la reserva de Chitwan. Estem citats a les sis i quart davant de "la pension" on amablement ens han de venir a buscar els de l'agencia per portar-nos fins a la parada de bus "turistic".
Son les set i quart del mati; encara estem esperant. L'autocar segur que ha fotut el camp fa estona. Impotencia i pensaments poc positius del tio de l'agencia ens passen pel cap. No podem fer res perque tot esta tancat i no tenim manera de localitzar-los. Tornem a "la pension".
Fins a les vuit del mati no localitzarem a cap dels responsables. Se'ns excusen, bla, bla, bla..., pero ja hem perdut el bus. Ens porten amb taxi al lloc d'on surten els busos. Hi ha un col.lapse monumenal a la carretera i no hi ha manera d'avancar. La sol.lucio; cacar al vol el primer que es dirigeixi en la nostra direccio.
Tardem dues hores per sortir de la ciutat. Semblava sol.lucionat el mati! Pero no. Anem avancant a una velocitat mes que raonable (mitjanes de 20Km/h) fins que despres de quatre hores de cop ens foten fora del bus. Diuen que es impossible continuar. No hi ha forma humana d'entendre el perque, ja que ningu parla angles. L'alternativa que ens donen es continuar amb bicirickshaw per un preu desorbitat i nosaltres anem justos de calers, ja que ho teniem tot pagat per estar aquests dies a la reserva.
Comencem a caminar a ple sol. Continuem caminant amb mes sol. Com a minim dues hores. El panorama es desolador: cents de cotxe, camions i autocars amb tots els ocupants a la cuneta. No sabem on som ni el que podem tardar en arribar a Chitwan. Parem a fer un veure al primer poble que ens trobem on ens informen del que passa:
Versio 1) el retras en l'edicio de llibres escolars per la saturacio de les impremptes degut a la impressio dels documents de la nova constitucio, indigna als estudiants que no deixen passar vehicles a motor (aquest nepalesos son tontos, amb lo contents que estarien els estudiants catalans de poder fer mes dies de festa!).
Versio 2) un autocarero ha atropellat un nano i els estudiants estan indignats per lo dels llibres (i per lo del nano), aixi que es dediquen a no deixar passar vehicles i a carregar-se els autobusos que troben.
Revisem el pressupost. Agafem un bicirickshaw previ "bergain" com sempre. Tot va mes o menys be una mitja horeta, durant la qual avancem per un paisatge replet d'autocars destrossats i un terra ple de vidres. S'observen diversos piquets d'estudiants exaltats per la feina del dia. La tensio va en augment. Salvem varis intents de parar el nostre rickshaw fins que arriba un punt que resulta impossible continuar. Nomes podem seguir amb un carro a cavall i esta fora de pressupost pel que continuem a peu.
Despres de 18\6 hores de caminar, quan realment n'estavem fins a la P. ... arribem al poble on ens han de venir a buscar. Alla trobem una tropa de pesats entre els quals el "boss" del nostre hotelet. Ens invita una cola per disculpar l'estona que encara ens fara esperar avanc no li arribi el ditxos pa de Kathmandu.
Cronica del diari del dia seguent: el dia es va endur mes de 40 estudiants detinguts, mes de 100 busos destrossats i algunes pallisses. El servei de busos queda suspes en espera que el govern pagui els danys ocasionats. Arribem a la reserva gairebe a l'hora de sopar (enlloc de les dotze del migdia, hora prevista).
L'emplacament es un luxe en comparacio al que estem acostumats. Te una terrasseta amb un parell de sofas, dos mes al rebador i uns acabats "finos finos". A la fi alguna cosa positiva.
L'endema fem de turistes, turistes. Ens aixequem a les sis del mati i despres del te amb ous ferrats anem a passejar-nos amb canoa. El paisatge realment val la pena. Fem dos nous amics: dos "crocodiles" que diuen que no son amants de la carn humana. Seguidament ens porten a veure les cries d'elefant i despres a fer un banyet al riu per sufocar la calor. Per la tarda, despres d'una migdiada amb pluja incluida, toca fer un vol per la reserva al llom d'un elefant. Aqui veurem un parell de rinoceronts molt ben dissenyats. A la nit per fi provem el Dhal Bat (plat tipic nepales: arros bullit, pollastre, mil i una verdures, salses varies i picant). En aquest cas era de luxe. I de postre balls rituals per al turista, bastant divertits per cert. Tenien de tot: ball de bastons, ball de transvestits (les dones no esta ben vist que ballin) i el rei de la festa; el ball del pavo real (a vosaltres no us fa gracia pero si ho haguessiu vist riurieu).

Ara segurament estarem uns dies sense publicar res perque el tema internet estara un pel mes complicat que ara. Anem a la reserva de Chitwan i seguidament cap a Delhi, ciutat coneguda per la seva tranquilitat, bones comunicacions, aire pur...Es a dir, que fotrem el camp el mes rapid possible.

I aqui us presentem el nostre cambrer del restaurant mes ben parit i recomnable qualitat/preu dels trobats i provats al llarg del viatge. Hi hem passat mes de 10 apats, trancant l'estadistica d'un apat un restaurant. Carta senzilla, del tot comestible, no molt picant, servei molt rapid i eficient i cuina neta "como los xorros del oro". A destacar, chiken momo, chiken soup, egg chowmein i kurt (iogurt nepali color moc).

Per motius enterogastrics em toca passar el dia al llit (Roger) i el Pere es decideix a perdre's per la ciutat amb la llet d'anar a parar a una zona gompisticament important, habitada per tot tipus de micos: "nepalis, indis, giris i dels que salten d'un lloc a l'altre". Alla, mentres intentava llegir tranquilament, un indi tot simpatic es va intentar fer amic meu (Pere). Em va invitar a te i vam estar una llarga estona parlant. Em vaig tranquilitzar del tot quan em va confessar que tenia varies novies (amb l'oli que perden els indis mai se sap). I resulta que era ric del cagar. Com tampoc tenia massa cosa a fer em vaig deixar invitar a casa seva, semblava ben parit el nanu. Un cop alla em vaig adonar que la casa estava plena de "bussiness men". Tot i aixi hi regnava una calma que et feia trobar a gust. Vam dinar sense massa presses, despres d'una llarga conversa amb tots els individus i despres de l'ultim te, vaig decidir que era hora de marxar. El tio em va invitar a sopar a la nit, en una suposada festa que se celebrava a la mateixa casa: soparet al jardi amb diferents tipus de menjar indi, ple de metges nepalesos, noies i gent occidental. Pintava be. Vaig anar a comunicar-li al Roger que teniem plan aquella nit. Ens dutxem, ens modem amb les millors robes i amb una puntualitat inaudita en aquests paisos, ens venen a buscar amb taxi. Arribem a la caseta, situada a la zona diplomatica. La festa comencara mes tard suposem, perque no hi ha ni cristo mes que els quatre o cinc de la casa. Despres de les presentacions partinents i de les birres ofertades, ens tanquen en una habitacio on intentaran introduirnos al seu negoci, realment poc clar. Aquest era l'objectiu real de tanta simpatia. Resumint: el tio importa pedres precioses de tots els paisos productors. Aqui les manufacturen d'acord amb grans marques europees i despres les exporten a la resta del mon. Aqui entrem nosaltres gracies al nostra "visa tourist". Diuen que a ells el govern els cobra una taxa molt elevada per exportar i que els turistes en canvi poden fer-ho a petita escala amb menys recarrec. Ens propos4en que fem un viatge llampec d'anada i tornada el mateix dia a Barcelona (pagat), alla portar les joies als de l'empresa i cobrar els 700 euros cadascu que ens correspondrien. Ens menhgen el tarro amb l'assumpte durant mes d'una hora i nosaltres intentem tirar pilotes fora, mentres esparem el sopar (i la festa!). Resultat final: la festa no existeix, el sopar justet, les birres si que cauen i ells nerviosos per la nostra indesicio. I al final acceptem...no es broma. Ens escapem com podem dient que ja ho pensarem. Ens toca pero quedar l'endema al mati amb ells, on despres de quatre excuses aconseguim sortir del pas. Tota una experiencia, aqui no ets fiar de ningu.

Aprofitant els dies que ens sobraven, continuem amb el turisme urba. Vistitem Patan, poblacio enganxada a Kathmandu i segons diuen la mes antiga de la vall. Realment guarda l'encant de l'antic esplendor de la ciutat. Caminant s'aprecia que cada ofici s'agrupa en un carrer determinat: joies, escultors de la fusta, antiquaris... A destacar Patan durban square, on es concentren

ls majoria d'edificis i des d'on es tenen molt bones vistes a les muntanyes (quan no fot les pluges d'aquests dies).

Per fi els 25!!! Despres de setmanes esperant l'ocasio de celebrar alguna cosa, ha arribat el dia. I ho festegem a lo grande: anem al millor restaurant de Thamel. I la festa continua amb mojitos, birres i musica en directe. El pitjor, la resaca del dia seguent: el cos deixa de ser verge despres de dos mesos d'abstemisme alcoholic i carnic (ens fotem un entrecot de bufal).

Com a contrast respecte al trekking dels anapurnes: una major familiaritat en els hospedatges, que resulten molt mes cutres pero alhora mes propers. I es que practicament vivim amb ells. Fins i tot en certs llocs ens cedeixen el seu llit i van a dormir ells al menjador. Els ensenyem jocs de cartes i d'ells aprenem la realitat social i politica del Nepal de primera ma. En molts llocs la comunicacio resulta molt complicada, gairebe per signes.

A destacar del trekking el canvi diari de paisatge: rodhodendrons de tots els colors, flors increibles, sobretot perque les trobem mes enlla dels 4000m (aixo no sortia a la carrera!) llacs on es respira l'espiritualitat del pais; plens de fites i ofrendes,...

Els ultims dos dies el loco de l'unica agencia en que hem posat els peus fins al moment ens va recomanar anar a veure dos poblets, Nagarkot i Dhulikel on hi descansa tot pijo vivent de Nepal i India. Aqui vam haver d'afinar les arts del bergain per seguir amb el pressupost.

I ara ja hem tornat altre cop a Kathmandu, des d'on us posem al dia.

I la ruta pel Langtang!!!

Perdoneu que ens repetim pero aquest si que es el viatge mes dur fet fins al moment amb autobus. Carretera, pake... Anavem literalment per una sendera amb autocar. Bots a tord i a dret durant mes de 10 hores. Faltava cop perque a cada sutrac el cap ens toques al sostre i a mes no ens van avisar i ens vam passar de llarg del poble de partida. Pero arribem sans i estalvis, tot i que amb el cul una mica escaldat. Ens es impossible comencar el trekking per l'hora d'arribada, aixi que fem nit a l'habitacio sense vidres (tu, son 100 rupies menys, val la pena!).

Canvi d'estrategia: el passat trekking el vam fer molt a la idea i aquest decidim pendre,ns-ho mes relaxadament. Les jornades comencen ja sense despertador i es fan mes curtes.

En comparacio al dels anapurnes no es gens turistic. Tan sols ens creuem amb una dotzena d'occidentals amb els 10 dies de trekking. Seguim amb la nostra politica, visca el bergain! (el regateig); no pagar enlloc per dormir a canvi de quedar-nos a sopar.

Resulta molt complicat mantenir contacte amb l'exterior des d'aquestes contrades, pel que ens emportem una bona bronca de la familia, que s'impacienten despres dels atemptats a l'India, el terratremol a la Xina, les revoltes del Tibet, els problemes a Birmania...dels quals nosaltres no en tenim ni constancia.

Un cop finalitzat el panxing per Pokhara ens vam dirigir a la vall de Kathmandu, on una mica de visita cultural no ens faria cap mal. Viatge esgotador com de costum, pero despres d'haver perdut el costum de viatge amb bus. Per fer poc mes de 100km, 12 hores de trajecte, les 3 ultimes d'embus dins de la ciutat. Ens instal.lem a Thamel, el barri turistic: concerts en directe, esmorzars a l'occidental (croissants, pastetes diverses,...), Santmiguel alla on va trionfa i moltes botigues de compres. Bon lloc per continuar el descans despres de l'estres sobtat del viatge.

La idea d'anar a parar a Kathmandu era perque teniem previst d'empendre un altre trekking, en aquest cas a la zona de Langtang.

Els primers dies els vam destinar a veure Bakhtapur i el barri antic de Kathmandu. Com no, aqui toca pagar a tot arreu. Els nepalesos tambe s'han muntat al dolar. La visita pero es si mes no entretinguda i observem un estil arquitectonic nou (pagoda) que recorda a les grans construccions orientals (Xina, Japo,...). Com no en tenim massa idea (ja es nota) tampoc ens hi entretindrem.

De la fauna local podem destacar els sadhus, que sempre demanen calers sense fotre ni brot, pero son divertits. Tambe el verdulero ciclista, que aquest si que s'ho curra.

En la primera foto observem els carrers d'un poblet a 3500m en la ruta dels Anapurnes (Upper Pisang).

En la segona es veu la llera del riu a la vora de la poblacio d Thompson i unes muntanyes de geologia curiosa.

En la tercera veiem un dels exemples de cascades en la part final de la ruta.

En la quarta un dels ponts a creuar en un estat mes que dubtos.

En l'ultima un altre detall de la llera del riu.

Mes xulos que ningu. Comencem la ruta pels anapurnes sense guia ni portejadors, carregats com a burros amb tot el menjar de la travessia (mes de 15 kg cada motxilla) i amb la ferma intencio de regatejar al maxim en contre de les normes del parc (not bergain!).

Pero els fums ens van anar baixant amb l'alcada. Continuant amb la nostra gosaria decidim que no cal fer aclimatacio (no passa res per tan sols 5000m), sense tenir en compte que l'alcada no perdona. Despres d'un parell de nits sense poder dormir ni una trista hora, d'un mal de cap insoportable i d'algun vomit que altre, continuant amb la nostra tossuderia de seguir endavant, assolim el cim (Thorung la, 5614m) segons els pronostics. Temps just per un parell d fotos forcant la bona cara i descents cames ajudeume per recuperar la integritat fisica.

Un cop fet el cim i recuperats totalment de la fita, semblava que ja tinguessim la feina feta, pero encara ens faltaven unes bones patejades. Ens sorpren el paisatge que trobem al descendre el pas en comparacio al que trobavem a la mateixa alcada de l'altra cara de la muntanya. El paisatge es totalment erm. Estarem dos dies recorrent l'enorme llera del riu enmig d'un vent insoportable.

Arribem a la capital nepalesa de les pomes, Marpha, on realment les pomeres son escasses. Com a anecdota curiosa, fent un extra entrem a prendre el famos suc de poma i a la porta de la nevera ens sorpen una pegatina de la Unio excursionista de Sabadell, segurament posada pel cosi del Pere, el Roger Sellent, que l'any passat va venir a fer el Dhaulagiri i Marpha es el punt de partida.

Ultims dies de la ruta i primeres pluges que ens fan estrenar tot l'equipament per aigua. Dormim a Tal Bagar, una de les que entren al podi de les pensions mes cutres. De Tal Bagar a Ghorepani record d'escales; 2800m de desnivell en una jornada de pujada inacabable. El paisatge torna a canviar, el terra es pinta de vermell dels petals del Rodhodendron (l'arbre nacional) i apareix un bosc d'avets frondos. Aqui si que creiem haver acabat la ruta, pero l'endema al mati comprobem que tot el que haviem pujat toca baixar-ho; 1800m de desnivell esglao a esglao. Arribem ara si al desti final, Nayapul, on agafarem l'autobus que ens portara fins a Pokhara on realment ens fotarem dos dies ben marescuts de panxing.

Ja s'ha fet! Despres de 10 dies de molt caminar per paisatges increibles, incomunicats de la resta del mon i d'haver sufert alguna presa de pel que altra, hem acabat la volta pels anapurnes: 200 km de camins interromputs per magnifics poblets de muntanya, on un nen pot tardar 3 hores bones en anar a l'escola i on no existeix altre medi de transport que els burros i els portejadors.

El primer dia vam sortir ben d'hora de Pokhara amb la ferma intecio de comencar la ruta amb bon peu i...ja ens l'han fotuda; ens fan pagar un taxi innecesari fins a l'estacio de TURISTES on ens venen el mateix bitllet que els autoctons 3 vegades mes car i a mes ens toca agafar un altre taxi per arribar a la seva estacio des d'on finalment sortira el bus. Despres de 4 hores de trajecte va i tenim pana. Sense solucio aparent ens fan fer un transbort de bus i ens toca situar-nos al sostre entremig de dos sacs de cardamom i curcuma, sentint a cada curva la proximitat de les branques i els estimbats. Tan sols arriba a Besishahar, l'inici del trajecte, ens arriba el pal mes gros: ens carden 80 euros per entrar a la Reserva i poder fer el trekking, l'equivalen al que teniem pressupostat per passar tots els dies de la travessa. Ens tocara estrenye'ns el cinturo. A les 4 de la tarda per fi podem comencar a caminar. Comenca l'aventura!